Mots i dades curioses

Avui, més que un mot, em toca parlar d'una expressió curiosa: "Anar-se'n a Can Pistraus" (o a Can Pistracs). Podem dir, per exemple, que un negoci que semblava molt clar se n'ha anat a Can Pistraus; és a dir, que ha fracassat. Si algú se n'hi va a viure, en canvi, el significat canvia notablement. Però no ens posem trists; no val la pena. Can Pistraus és un lloc màgic: una mena de paradís.

La paraula d'avui és alhora, un mot compacte com pocs. Amb només sis lletres aconseguim el mateix efecte que amb l'expressió "al mateix temps" (tres paraules, tretze lletres). D'això se'n diu economia lingüística. Ja ho diuen, ja, que els catalans som garrepes! ;) És important, però, no confondre "alhora" amb "a l'hora", perquè, malgrat que són expressions que s'assemblen molt, no tenen res a veure l'una amb l'altra. Veiem un parell d'exemples: He fet el sopar d'avui i el dinar de demà alhora (és a dir que he cuinat dos plats a la vegada) Tu sempre arribes a l'hora quan tens una cita (sempre arribes puntual a les cites) Res més, ja només em queda dir-vos una frase: Era conscient que no arribaria a l'hora a la cita alhora que desitjava marxar corrents. 

Avui toca un verb reflexiu: escarxofar-se. I és que aquest verb, a més de contenir el so xeix, també està relacionat amb una hortalissa (o potser és una flor?) coneguda com escarxofa o carxofa. Quan algú s'escarxofa al sofà, per exemple, és que s'hi asseu (o s'hi estira) amb tota la comoditat del món; per reposar després d'una llarga jornada de treball, per exemple. Quan jo m'escarxofo em sento com una escarxofa a qui li és igual si les seves fulles estan pel mig o no. Una escarxofa que té com a únic objectiu escarxofar-se. Per acabar, una frase d'Amélie que m'encanta: "vostè no serà mai una hortalissa perquè fins i tot les carxofes tenen cor." (o cosa similar) Fins la propera!

Avui toca un "insult": cap de suro. Els insults en català em fan especial gràcia perquè semblen gairebé floretes o galanteries. I "cap de suro" no és pas una excepció. A més a més, cada cop que sento aquesta expressió no puc evitar pensar amb una ampolla de cava. Per tant, dir-li cap de suro a algú no és necessàriament res de dolent. Ve a dir que al cap no hi tens res, d'acord, però sí a la resta del cos. Bombolles d'or neixen dins teu. Hi pot haver res millor? Ho dubto. A partir d'ara, si li heu de dir "idiota" a algú, penseu-vos-ho millor i dieu-li "cap de suro". És molt més poètic. Més sonor. I el millor de tot és que, si el cap de suro realment ho és, no us entendrà.

Si hi ha una paraula que gaudeixi de precisió aquesta és "l'endemà". És cert que també es podria dir "el dia següent", però estareu d'acord amb mi no queda tan bé. Proveu de substituir un mot per l'altre, si no: Em va costar agafar el son. Des del llit sentia les les gotes d'aigua rebotant contra la teulada i el vent pentinant les fulles dels llimoners. L'endemà , però, va fer sol. El cel estava net de núvols i el prat lluïa de tan verd. L'endemà és molt millor. The day after. Lendemain. Gran mot!

Avui un verb: atonyinar. Aquest mot és especialment divertit perquè sembla que derivi de «tonyina». I si apallissar siginifica clavar un bon reguitzell de cleques i bufetades a algú, atonyinar deu voler dir apallissar algú a base de cops de tonyina. No a cops de porra o de pilotes de goma com va fer la guàrdia civil amb la població civil catalana que vam tenir la poca vergonya de voler votar en un referèndum il·legal, no. Amb una tonyina. M’imagino un guàrdia civil pegant a una iaia amb una tonyina i és que em pixo. Encara serà veritat que l’ús de la força va ser proporcional! Res més. Resistència pacífica i sortiu al carrer armats... amb una tonyina.